Els esdeveniments polítics del darrer any a casa nostra han posat de nou sobre la taula el tema de la llibertat d’expressió i del debat a l’aula i la seva importància en el context educatiu. Ha aparegut de nou el tema de la neutralitat, del suposat escepticisme acrític, que de manera similar a la d’un moderador, hauria de practicar el professor o la professora a classe; com una espècie d’àrbitre ideal i imparcial, com una balança perfectament equilibrada amb uns contrapesos perfectes, que apaivaguessin les tensions polítiques o els conflictes personals o col·lectius. Aquesta és segurament una proposta impossible. Els docents, com a ciutadans d’una societat plural, tenen les seves biografies pròpies i visions personals i intransferibles del món que els envolta i els ha tocat viure. Com tots nosaltres, tenen ideologia, preferències i reticències, fílies i fòbies, i no els podem demanar que, de cop i volta, sobretot, quan les coses es posen difícils al carrer i a la societat, es converteixen en moderadors objectius i freds de la realitat.
Des del respecte a les posicions diverses de tots alumnes, sembla saludable que els docents prenguin partit, que comuniquin amb passió i amb convicció quina és la seva visió del món, de la societat, de la política. La seva visió personal i intransferible és un tresor pedagògic per a les noves generacions. Més enllà de l’erudició, les classificacions d’objectes, coses o lliçons, i dels discursos enllaunats en llibres de text, cada cop més diluïts en l’allau informatiu del món digital, els joves esperen sobretot testimonis reals i convicents d’experiència viscuda i madura. El que compta precisament són les persones poc “neutrals”, afectuosament subjectives, profundament singulars en les seves particulars (i no sempre compartides) visions del món.
Els historiadors de l’educació s’han interessant sovint per les analogies i diferències entre les escoles de l’Occident cristià (les universitats en particular a final de l’Edat Mitjana) i les escoles de la Xina i del món islàmic a la mateixa època. Aquesta no és una qüestió menor, ja que, des del segle XV ençà, es produí un creixement constant i continuat de la creativitat intel·lectual d’Occident en detriment de la Xina i l’Islam, que havien dominat clarament en segles anteriors. Què havia passat? Per què arribà un moment en que el món cristià europeu guanyà la partida del saber, de la ciència, de la tecnologia, a d’altres cultures, i es convertí en hegemònic en el segle següents? La resposta evidentment no és senzilla, però sembla que un dels factors decisius fou la manera particular d’organitzar debats a les aules. Mentre en el món dels emperadors xinesos i a les madrasses islàmiques els coneixements es presentaven com un corpus complet, tancat i indiscutible, que calia comprendre i memoritzar, en el món cristià (i malgrat la gran influència de la religió) ja al segle XIII i XIV, passaven algunes coses estranyes a les aules, que les autoritats no podien controlar del tot. Hi havia debats a classe, sobre qüestions tan espinoses a l’època com l’origen del Cel i la Terra, l’eternitat del cosmos, el moviment de rotació del nostre planeta, o la influència dels astres en el nostre comportament terrenal. Els experts diuen que a Occident aparegueren progressivament zones de debat, espais protegits, on cadascú opinava amb respecte sobre qüestions que, per altra banda, podien resultar fàcilment herètiques i fins i tot portar a la foguera de la Inquisició. Aquí hi hauria per tant un dels gèrmens de nostra la modernitat.
Podeu donar més o menys credibilitat a aquesta interpretació històrica, o fins i tot la podríeu criticar, tot pensant que les nostres aules d’un institut com el Jaume Balmes, en ple segle XXI, no s’assemblen de res a l’escolàstica medieval, ni a les madrasses islàmiques. No obstant, si pensem en l’acte educatiu en sí mateix, en la relació personal i profunda entre professor/a i alumne/a, és probablement en la creació d’espais de llibertat, de gestió liberal de la discrepància, de debat, de confrontació oberta i honesta de diferents visions del nostre món, on es generen algunes de les eines fonamentals de la creativitat i el talent dels nostres joves, i de la seva formació com a futurs ciutadans amb conviccions democràtiques ben arrelades, tan necessàries avui, davant al foscor autoritària que ens amenaça fora de l’aula, tot just a la cantonada. No deixeu que els “neutrals” us entabanin.
Bon diumenge!
AMPA Comunicació
ASSOCIACIÓ DE FAMÍLIES DE L'INSTITUT JAUME BALMES