Els horaris, els rellotges i les aules. Aquest cap de setmana és un d’aquells moments emblemàtics de canvi real d’estació meteorològica. Malgrat el calendari ens indica que la tardor arriba el 21 de setembre, fins i tot abans de les festes de la Mercè i en plena xafogor barcelonina de final d’estiu, el moment crític és sense dubte el dissabte fatídic en el que, per directrius supranacionals que se’ns escapen, tots hem de canviar l’hora dels nostres rellotges. La tarda de diumenge serà ja molt més fosca i trista, i la llum anirà perdent força fins arribar al solstici d’hivern prop de Nadal.
Cada cop hi ha més oposició ciutadana a aquests canvis burocràtics d’hora, que ja no sabem a qui beneficien realment, i que ens allunyen més del cicle natural astronòmic del dia i la nit. Des de fa ja més de dos segles, la vida a les ciutats ha canviat ha modificat profundament molts dels nostres hàbits. La il·luminació de gas i després l’elèctrica, la disciplina horària de les fàbriques amb les seves sirenes dels diferents torns de feina (de dia o de nit), la burocratització progressiva de les nostres vides, ens ha convertit probablement en petits autòmats, esclaus del temps, dels rellotges, de les sirenes, i més recentment de les aplicacions dels nostres telèfons mòbils. Sense una regulació col·lectiva i consensuada de la gestió del temps i dels horaris no podríem viure en societat, però tampoc ens podem resignar a acceptar determinades regles com si fossin càstigs divins inevitables que no es podem canviar.
Enguany hi ha hagut un debat important al Parlament europeu sobre la conveniència o no de continuar amb aquests canvis d’horari de tardor o estiu, de moment sense cap acord clar, però amb una presència notable del problema als mitjans de comunicació. El cas espanyol és especialment controvertit, ja a que a bona part de la península ibèrica li correspondria l’hora del meridià de Greenwich – és a dir la mateixa que a Portugal i el Regne Unit-, però en bona mesura a causa d’inèrcies històriques, que s’originen en l’amistat de Franquisme amb l’Alemanya de Hitler, no seguim aquesta franja horària des de fa dècades. En una línia similar, segurament haureu sentit a parlar de diverses propostes de reforma horària, que suposadament ens permetrien portar una vida més equilibrada entre les hores dels àpats, de treball, de lleure i descans, més a prop dels horaris d’altres països del nostre entorn com França o Itàlia. Els impulsors de la reforma horària estan convençuts de que podríem: “Compactar la jornada laboral per sortir abans de la feina; introduir horaris laborals més flexibles d’entrada i sortida; avançar les hores dels àpats, tant del dinar com del sopar i sincronitzar els horaris de les empreses, institucions i actors socials i culturals”. Objectius utòpics i irrealitzables, pensa molta gent, donada la gran dificultat d’assolir consensos amplis en societats complexes com la nostra, però objectius nobles i probablement molt necessaris per racionalitzar les nostres vides agitades en els temps que ens toca viure.
I la reforma horària hauria d’arribar també a les escoles i instituts. Molts pares i mares contemplem amb preocupació i amb un cert estupor com els nostres fills i filles fan uns horaris intensius de 8:00 a 14:30, a toc de sirena entre classe i classe, amb son irrecuperable als matins, amb entrepans menjats de pressa i corrents, i amb un dinar molt tardà, que complica després tot el cicle d’alimentació i activitats de la tarda i el vespre, amb poques hores dormides a la nit. Segur que no hi ha solucions màgiques ni consensos senzills – tant caps tants barrets-, però ens hem de resignar a que d’altres decideixen per nosaltres la gestió del temps, dels horaris i dels nostres rellotges – analògics o digitals -?, probablement no. Volem una vida imposada per directrius i sirenes estrictes des de dalt, o ens volem fer amos de la nostra pròpia experiència i debatre democràticament des de baix com volem organitzar el nostre temps. Vet aquí un dels molts reptes del nostre present.
Bon diumenge i bona tardor!
AMPA Comunicació
ASSOCIACIÓ DE FAMÍLIES DE L'INSTITUT JAUME BALMES